La Sol i en Pol

Vet aquí que una vegada
hi havia un senyor tan fredolic,
que tremolava tot el dia
com una fulla d'arbre.
No podia veure un anunci de neveres
per la televisió
sense fer un esternut darrere l'altre,
i no podia sentir
com dringava un glaçó dins un got
sense que se li posés
tota la pell de gallina.
Es deia Pol i va néixer un hivern
de fa quaranta o cinquanta anys.
Al pic de l'estiu, el senyor pol
duia quatre samarretes, tres camises,
dos jerseis i un abric.
i al pic de l'hivern buidava
tot l'armari per vestir-se.
La gent veia una bola de roba
que avançava pel carrer
amb penes i treballs,
i tothom que el coneixia
el saludava a crits:
-Bon dia, senyor Pol!
-Mmm!-responia ell amb la boca
tapada per tres bufandes.
Per acabar-ho d'empitjorar,
sovint se li feia un curiós nuvolet
damunt el cap, com una bafarada,
que li privava la llum del sol.
Alguna vegada,quan estava nerviós,
trist o de mal humor, el nuvolet
se li feia gros i gris
com una esquena de llop,
i fins i tot havia arribat
a ploure-li al damunt,
una plugeta freda i solitària,
de les que no comenten per la televisió.
Els companys de feina d'en Pol,
quan el veien arribar
amb el núvol sobre el cap,
li deien fent broma:
- Bon dia, Pol! Amb aquest nuvolet
al damunt, sembla que portis dos barrets!
En Pol provava de somriure,
però la boca se li glaçava a mig camí.
A casa seva no n'hi feien brometes
ni comentaris, de tot això.
Ni del nùvol, ni de les pluges
ni de la muntanya d'abrics
que es posava, ni de cap altra cosa,
perquè feia molts anys que en Pol vivia sol.
Encara que tingués
quinze estufes enceses,
a casa seva sempre hi feia fred.
I encara que totes les finestres
estiguessin tancades, hi corria aire.
I alguna nit hi plovia i tot.
i aleshores en Pol es despertava xop
desprès de somiar que s'havia perdut
pels mars gelats del pol nord
o del pol sud.
Una tarda, tip del fred, dels abrics,
dels malsons, dels tremolors
i del maleït nuvolet
que li feia ombra a tota hora,
va decidir d'anar a cal metge.
A la sala d'espera, s'hi va trobar
una dona que li va cridar l'atenció:
tenia les galtes vermelles
i lluents com dues cireres,
anava vestida com si vingués
de la platja i semblava
que tota ella fes llum i escalfor.
Es deia Sol i deia venir
al món un migdia d'estiu
de fa també força anys.
El metge que va veure néixer la Sol
va dir en el moment del part:
- aquesta criatura
sembla un sol en miniatura!
I els seus pares,
en comptes de posar-li Neus,
com estava decidit,
li van posar Sol.
I segur que poc o molt, devia semblar un Sol,
perquè quan de petita
la duien a visitar els avis,
que tenien una grnaja
amb tota mena de bestiar,
el gall es posava a cantar
només de veure-la,
com si celbrés
per segona vegada la sortida del sol.

....................continuarà